La població ajustada és el mecanisme principal amb què es calculen els diners que ha de rebre cada comunitat autònoma. Es basa en el cens total de la població, però corregit segons una sèrie de criteris ponderats, amb l'objectiu teòric d'assegurar que tots els ciutadans tinguin prestacions socials equivalents, independentment d'on visquin al territori espanyol.

No obstant això, catedràtics d'economia com Joaquim Solé de la Universitat de Barcelona alerten que aquest mecanisme, tot i donar una pàtina de rigor científic, és fàcilment manipulable. A més, tant el model vigent del 2009 com el proposat ara no inclouen una variable crucial: el cost de la vida a cada comunitat, que condiciona molt el resultat final de les prestacions socials.

La proposta de la ministra Montero modifica lleument el model del 2009. Els pesos principals es mantenen: la població real té un pes del 30%, la despesa en sanitat del 38% i la inversió en educació del 20,5%. La principal novetat és la diversificació de les franges d'edat en sanitat (de 7 a 20 franges) i la segregació de l'educació superior.

Aquest sistema d'anivellament fa que el 75% dels impostos recaptats per les comunitats vagin a una caixa comuna que es reparteix segons la població ajustada. Actualment, només tres autonomies són contribuents netes, aportant més del que reben: Madrid, les Illes Balears i Catalunya. La catedràtica Núria Bosch destaca que, malgrat que s'assegura que Catalunya serà la tercera en rebre fons per càpita, el concepte d'ordinalitat no s'ha posat per escrit.