El músic, conegut per la seva capacitat de connectar amb l'audiència a través de cançons que ressonen amb la vida quotidiana, va demostrar que l'edat només enforteix la seva proposta artística. Les seves lletres, plenes de pilleria i gràcia, reflecteixen una mirada detallada de la vida, tractant-la amb una familiaritat domèstica que les fa atemporals.
Durant la seva recent gira, Kiko Veneno va passar per la capital catalana, presentant algunes de les noves peces que formaran part del seu pròxim àlbum. Aquesta actuació va subratllar la seva vitalitat i el seu caràcter inconfusible, interpretant aquelles veritats de butxaca que el fan un artista únic.
El concert, lluny de ser una rutina, va mostrar una banda impecable i una interacció constant amb el moment, permetent variacions sobre el que estava previst. L'espectacle va començar amb material inèdit, incloent balades com Guitarrica i Puentes romanos. Durant aquesta última, el músic va demanar silenci al públic amb una gràcia ferma, aconseguint que l'atenció es centrés plenament en la seva música.
“"I només vol anar-se'n molt lluny / agafar-la de la mà i sortir corrent."
A partir d'aquest moment, el silenci va regnar, especialment quan Kiko Veneno es va quedar sol amb la seva guitarra per interpretar La casa cuartel, una emotiva cançó d'amor amb un rerefons biogràfic. El públic, ja entregat des de l'inici, va cantar suaument la tornada, demostrant la profunda connexió amb l'artista.
La nit va continuar amb èxits del seu àlbum Échate un cantecito de 1992, com Lobo López, Echo de menos, En un Mercedes blanco i Superhéroes de Barrio. També va sonar Veneno, del seu mític disc homònim amb els germans Amador, i un surrealista Traspaso que va donar pas a la romàntica Dice la gente.
El repertori de Kiko Veneno és tan extens que cada assistent al Paral·lel 62 segurament va trobar a faltar alguna cançó, però la seva presència escènica i la qualitat de la seva banda van compensar qualsevol absència. Un dels temes que no sol faltar en els seus concerts és Los tontos, una rumba que va cantar amb C. Tangana, amb frases que ressonen amb la saviesa popular i una mirada detallada de la vida.
Amb una banda impecable, Kiko Veneno va volar sobre Barcelona, a la qual va homenatjar amb La rama de Barcelona cap al final del recital. El músic va demostrar la seva autenticitat, allunyat de l'automatització, mantenint la seva capacitat d'observació i la tendresa de la seva mirada. La seva música continua sent una llum en els racons foscos de la vida, tan humil i popular com les seves pròpies cançons.
