La paraedòlia: quan la ment crea rostres en objectes inanimats

Una reflexió sobre la percepció artística i la tendència humana a trobar patrons familiars en formes aleatòries.

Natura morta amb objectes personals i un rellotge despertador de cara a la paret.
IA

Natura morta amb objectes personals i un rellotge despertador de cara a la paret.

L'artista Olga Delgado reflexiona sobre la paraedòlia, la tendència a veure rostres en objectes inanimats, a través d'una natura morta personal i la seva obra pictòrica.

L'obra artística 'Paraedòlia' de l'artista Olga Delgado ens convida a explorar la complexa relació entre la percepció, la memòria i la creació artística. En una natura morta detallada, Delgado reuneix objectes amb un fort valor personal: un cargol de mar, una escultura de branquetes amb reminiscències flamenques, un got de vi blanc sobre un sotagot del mític club de jazz Jamboree de Barcelona, una llibreta amb llapis i un llibre, i un rellotge despertador girat cap a la paret.
Aquest primer quadre a l'oli de l'artista, titulat Autorretrat, utilitza el rellotge despertador com a metàfora visual. La seva part posterior, amb les claus de corda i l'arc invertit, es transforma en una fesomia humana afligida, evocar la finitud existencial i un estat d'ànim desanimat.
El concepte de paraedòlia, definit com el fenomen psicològic de reconèixer formes familiars, especialment rostres, en patrons aleatoris, és central en la reflexió. Aquesta tendència, que organitza la percepció en patrons significatius associats a records i emocions, va ser la base del test de Rorschach, tot i que la seva validesa científica actual és qüestionada.
Seguint les idees de Leonardo da Vinci al seu Tractat de la pintura, Delgado suggereix que la contemplació de formes ambigües, com les d'una paret tacada o els núvols, pot ser un potent estímul per a la imaginació i la creació artística, permetent al pintor visualitzar paisatges, batalles o figures humanes.
La reflexió s'estén a la capacitat imaginativa de les persones invidents, que sovint desenvolupen una imaginació extraordinària, en contrast amb aquells que pateixen afantasia. Mirar, per tant, no és només registrar el món, sinó conferir-li forma, sentit i afecte, recreant i interpretant la realitat a través de la percepció i la memòria.