La decisió de Lleó XIV de visitar la torre de Jesús de la Sagrada Família, coincidint amb el centenari d’Antoni Gaudí, va ser aprofitada pel govern espanyol i la Conferència Episcopal per promoure la basílica i el seu creador com a elements de la Marca Espanya. L'objectiu era evitar que la projecció internacional d'aquestes icones universals es veiés com una projecció de Catalunya, buscant assimilar el talent i el patrimoni català sota una etiqueta hispànica.
La presència del Borbó es va considerar clau per monopolitzar l'atenció mediàtica, relegant les autoritats catalanes a un paper secundari i presentant Catalunya com una regió més dins l'Estat. Els actes oficials es van plantejar majoritàriament en castellà, amb concessions mínimes al català, per transmetre una imatge d'unitat i desmobilització de l'independentisme.
Malgrat aquests plans, la pressió mediàtica catalana va forçar una rectificació, augmentant la presència del català. No obstant això, els actes van estar marcats per un fort control policial, amb un desplegament de 7.000 agents, incloent-hi la policia espanyola i la Guàrdia Civil, una xifra considerablement superior a visites anteriors com la de Benet XVI, i amb un pressupost de 15 milions d'euros, molt per sobre dels 700.000 d'aleshores.
Aquest operatiu policial s'emmarca en una estratègia de criminalització de l'independentisme, comparant-ho amb la qualificació de "terrorista" a regidors i moviments com els CDR i Tsunami Democràtic. La requisada d'estelades, fins i tot entre les partitures dels cantaires de la Sagrada Família, va culminar amb l'expulsió i tancament de cors infantils, generant por i plors entre els nens i la seva posterior prohibició de participar en la cloenda.
Les versions contradictòries ofertes per la policia espanyola, la Conferència Episcopal Espanyola, el govern espanyol i la Delegació del Govern a Catalunya sobre l'expulsió dels cantaires posen de manifest, segons l'autor, un delicte d'odi. Aquesta actuació és qualificada de "barbaritat" i "feixisme", reflectint una praxi habitual de l'Estat espanyol cap a la dissidència catalana.
El gabinet jurídic Acció Cassandra ha presentat una querella considerant l'incident una "actuació coactiva, arbitrària i d’una gravetat extraordinària" contra ciutadans catalans. La querella argumenta que l'expulsió i retenció dels cors infantils podria encaixar en delictes de detenció il·legal, abús d’autoritat i odi ideològic, i alerta que normalitzar aquests fets suposa un salt qualitatiu en la repressió simbòlica.
L'article defensa que, en un règim democràtic, la censura prèvia i el control mental no són acceptables. Argumenta que la voluntat dels cantaires d'interpretar l'himne de Catalunya, com a país amfitrió, no era un acte terrorista sinó una expressió legítima. La submissió i la negació de la pròpia identitat només enforteixen l'opressió, i la llibertat només s'assoleix mitjançant la desobediència i la rebel·lia.
