L'exposició, titulada Esther Boix. Un món en lluita, es pot visitar fins al 12 de juliol i ofereix una visió completa de la vida i obra de Boix (Llers, 1927 - Anglès, 2014), una figura que va desafiar les convencions de la seva època i va ser pionera en el camí cap a la modernitat artística. La mostra, que arriba a les portes del centenari del seu naixement, subratlla la seva evolució personal, que va començar amb una profunda observació de l'ésser humà per culminar en una mirada ampliada cap a la natura.
En un segle de relectura del segle XX, especialment en l'àmbit artístic, les dones artistes estan guanyant el reconeixement que històricament els havia estat negat. Després de posar en valor figures com Lluïsa Vidal, Mari Chordà, Olga Sacharoff o Eugènia Balcells, ara és el torn d'Esther Boix amb aquesta gran retrospectiva, la més important des de l'exposició Esther Boix. Miralls i miratges celebrada a Girona el 2007. El comissari de la mostra és Bernat Puigdollers.
Tot i que el seu nom pot ser poc conegut per al gran públic, Esther Boix va ser una artista fonamental de l'art contemporani català. Va formar part del moviment Estampa Popular Catalana, període en què va crear obres com Dona que frega i els fills tancats (1965), que forma part de la col·lecció del Museo Reina Sofía. L'exposició actual inclou una versió similar, Dona que frega (1966). Segons el comissari, Boix va ser una artista avançada en les seves reivindicacions feministes, la seva lluita política, la seva vocació educativa i la seva consciència ecològica.
El recorregut expositiu, que ocupa les dues sales d'Espais Volart, segueix un ordre cronològic, mostrant com la seva pintura reflecteix les seves vivències personals i el context de la seva època. Els seus inicis estan marcats per una visió introspectiva, influenciada per la poliomielitis que va patir de petita. Aquesta circumstància la va portar a afinar el sentit de la contemplació en un context de postguerra, amb escenes quotidianes com El meu germà (1948) i figures solitàries com Dona amb cadira (1950), que evidencien la seva tècnica apresa a l'Escola de Belles Arts.
En aquest entorn acadèmic, va conèixer l'escultor Josep Maria Subirachs i l'escriptor Ricard Creus, qui esdevindria la seva parella. Junts van fundar el grup artístic Postectura, que defensava la realitat i les formes pures. D'aquesta època són pintures amb un estil proper al fauvisme, com Músics de jazz (1951), El cafè (1953) o L'home del pa (1960). La mateixa Boix, en una projecció audiovisual de la mostra, afirmava que va ser el període en què va començar a desaprendre tot allò que considerava massa encotillat de l'escola.
Més tard, ja com a parella, Esther Boix i Ricard Creus van viatjar a Milà, on van coincidir amb intel·lectuals i artistes que els van obrir un nou món. Aquesta influència es reflecteix en obres com Il naviglio (1957) o l'Autoretrat de 1958, on el rostre de l'artista destaca sobre un fons blau intens, i encara més en la pintura del mateix any dedicada al seu fill Adrià, ja de tornada a Barcelona.
Implicada en els moviments antifranquistes, el 1966 va ser detinguda pels fets coneguts com La Caputxinada. En aquesta època, la seva obra es va acostar al cartellisme, amb una clara intenció de manifest, com Els que apedreguen o Els que són apedregats (1965), en al·lusió a les protestes de carrer, o Tríptic de la incomunicació (1967), que reflecteix la seva experiència a comissaria.
Paral·lelament a la seva obra creativa, Boix també va desenvolupar una destacada tasca pedagògica. Juntament amb Maria Dolors Bonal, Pilar Anglada i Ricard Creus, va fundar el 1967 l'escola L'ARC, un centre innovador dedicat a la música, les arts plàstiques i l'expressió oral, que fomentava els valors socials i humans dels alumnes. La mostra inclou entrevistes en vídeo a antics estudiants per apropar-se a aquesta experiència.
Amb els anys, la seva mirada es va tornar més essencial, centrant-se en el paisatge: boscos, camps, rius. Després de la mort de Franco, el matrimoni es va instal·lar a la Garrotxa, on Esther Boix va observar l'entorn amb una intensitat renovada. D'aquesta etapa sorgeix una sèrie dedicada a La Fageda d'en Jordà i estampes com Desembocadures (1975), Tempesta (1981) o Camins ingràvids (1984). El recorregut cronològic per la seva obra culmina amb la pintura La nada y el hombre. Homenaje a Goya (1996), una versió de l'obra Gos semienfonsat de Goya, que reflecteix un pensament relativista sobre l'existència humana i sintetitza el seu viatge vital.
