La discussió no se centra només en qui paga el sopar, sinó en com s'entén la relació quan hi intervenen els diners: tradició i 'cavallerositat' o igualtat i corresponsabilitat. En diversos vídeos, Morant defensa que s'han perdut 'gestos' com convidar i pagar-ho tot, assegurant que per a ell, estimar és 'donar' i assumir el paper de proveïdor.
El límit entre ser tradicional i caure en un model que moltes veus consideren masclista rau en si el rol econòmic queda fixat per gènere, reforçant una relació asimètrica.
Els crítics d'aquesta postura no qüestionen la generositat, sinó el missatge implícit que pot reforçar una dinàmica de poder on una part té més capacitat de decisió. El feminisme ha posat l'accent en la necessitat que la cura i les finances no recaiguin per defecte en un sol costat, garantint que ningú se senti subordinat per motius econòmics.
Els experts assenyalen que qualsevol acord sobre despeses ha de ser real, negociat, lliure i revisable, i no una norma imposada o una expectativa social. En cas contrari, els diners poden convertir-se en un mecanisme de control o una font de dependència dins la parella.
La polèmica ha servit per subratllar la importància de la transparència financera. Cada vegada guanya més terreny l'opció de repartir les despeses de manera proporcional als ingressos de cadascú (per exemple, un 70-30), ja que això evita que una part quedi ofegada i garanteix que el sistema no generi ressentiment ni desigualtat.
