La seva carrera professional va començar a l'Arxiu Municipal de Girona, on es va trobar amb un vast fons documental que abastava gairebé mil anys d'història. Aquesta experiència inicial va marcar el seu camí, transformant la seva visió dels arxius de simples dipòsits de memòria a instruments essencials per a la gestió administrativa, la transparència i la seguretat jurídica.
“"En la nostra professió, el primer dia, ja tens segles de treball acumulat."
El guardó de la Creu de Sant Jordi no només representa un honor personal, sinó que també es percep com un reconeixement a tot el col·lectiu professional dels arxivistes, sovint poc visible. La seva dedicació ha estat clau per a la memòria democràtica de Catalunya, un compromís que va néixer en un context de recuperació cultural i lingüística durant el final del franquisme.
Més enllà de les fronteres catalanes, la seva feina ha tingut una important projecció internacional, impulsant iniciatives com Arxivers sense Fronteres. Aquesta organització busca compartir coneixements i experiències amb altres països, reconeixent que els reptes en la gestió documental són universals. Aquest compromís s'estén a la relació entre els arxius i els drets humans, defensant el paper crucial dels documents en processos judicials i la reparació de víctimes.
“"Un document aparentment insignificant pot ser determinant per una sentència."
Una de les experiències més impactants va ser a Sarajevo, després de la guerra dels Balcans, on va constatar la desolació d'una població sense documents d'identitat ni de propietat a causa de la destrucció dels arxius. Aquesta vivència va subratllar la importància fonamental dels documents per a la identitat i la dignitat de les persones. La seva trajectòria és vista com una acció gairebé patriòtica, deixant un llegat que va més enllà de l'aspecte tècnic, entenent la història com una eina per construir un futur més just.
