La recerca, que ha analitzat dades de més de 844.000 adults de la Xina, el Regne Unit, els Estats Units i Espanya, posa de manifest que l'IMC pot portar tant a infradiagnòstic com a sobrediagnòstic d'obesitat. Segons els resultats, entre un 5,2% i un 8,6% de les persones amb sobrepès segons l'IMC presentaven mesures corporals indicatives d'obesitat, mentre que entre l'1,2% i el 3,1% classificades amb obesitat per l'IMC no complien aquests criteris.
A la cohort catalana del Sistema d’Informació per al Desenvolupament de la Investigació en Atenció Primària (SIDIAP), que inclou 51.269 participants, la prevalença estimada d'obesitat augmenta del 18,7% al 26,1% quan s'apliquen criteris combinats. Això subratlla la importància d'utilitzar altres indicadors antropomètrics, com el perímetre de cintura i la relació cintura-alçada, per avaluar l'excés de greix corporal.
L'estudi també valida la distinció entre obesitat clínica i preclínica. L'obesitat clínica, associada a alteracions orgàniques, incrementa el risc de mortalitat per qualsevol causa un 69% superior al del grup de referència. En l'obesitat preclínica, l'increment és del 19%, i la majoria de casos no progressen a obesitat clínica en deu anys, destacant la necessitat d'un abordatge individualitzat.
El Dr. Fernández-Real, cap del grup de recerca en Nutrició, Eumetabolisme i Salut de l'IDIBGI, assenyala que l'estudi ajuda a entendre quan l'excés de greix corporal afecta realment la salut, permetent identificar persones que necessiten atenció mèdica prioritària.
Per la seva banda, el Dr. Ramos, investigador de l'IDIBGI i de l'IDIAPJGol, remarca que la classificació entre obesitat clínica i preclínica ha de servir per orientar una atenció individualitzada, adaptada al risc de progressió i a les necessitats de cada pacient, sense endarrerir intervencions.
