Aquesta realitat laboral no es distribueix de manera uniforme pel territori. Les comarques de muntanya són les més afectades per la precarietat, amb el Pallars Sobirà liderant amb un 14,5% de temporalitat. El segueixen el Jussà amb un 13,2% i l'Alta Ribagorça amb un 12,6%. Aquestes xifres reflecteixen la forta dependència del turisme i sectors com l'hostaleria, on la contractació és estacional.

En contrast, la Val d'Aran destaca amb els nivells més baixos de temporalitat, un 8,3%, gràcies a un model turístic més diversificat. Altres comarques amb menor eventualitat són el Pla d'Urgell (8,8%), la Noguera, el Solsonès i l'Urgell (totes amb un 9,8%). En aquestes zones, l'economia està més diversificada i el sector industrial, que ofereix més estabilitat, té un pes més gran.

Pel que fa a les grans ciutats catalanes amb més de 50.000 habitants, la capital del Segrià se situa com la tercera amb major temporalitat laboral, assolint el 12%. Només la superen Girona (12,4%) i Tarragona (12,2%). A més, Lleida és la segona ciutat amb més estacionalitat en el treball femení, amb un 14%, només per darrere de Girona.

La bretxa de gènere en la temporalitat és significativa a la província. Les dones de Lleida presenten una taxa de temporalitat del 12,7%, molt superior al 8,6% registrat entre els homes. Aquesta diferència subratlla una major precarietat en l'ocupació femenina, sovint vinculada a sectors com els serveis o el comerç, més propensos a contractes de curta durada o estacionals.