A partir del segle XIX, el poder econòmic, polític i religiós, juntament amb les seves veritats absolutes, va començar a ser obertament qüestionat, obrint pas a posicions heterodoxes. El bloc de poder dirigent, integrat per l'oligarquia (financers, burgesia industrial i grans propietaris rurals), la Monarquia i la jerarquia catòlica, establia l'ortodòxia oficial i la normalitat social.

Situar-se al marge d'aquesta versió oficial va crear un ampli espai de complicitat entre grups molt diversos. Aquestes dissidències incloïen maçons, republicans, protestants, lliurepensadors, anarquistes, feministes, socialistes i antimilitaristes. La militància múltiple i simultània era habitual, compartint un desig final d'emancipació davant l'uniformisme i la rigidesa imposada pel poder.

L'anticlericalisme tradicional dels republicans va afavorir l'aproximació amb el protestantisme, vist com a símbol de progrés i modernitat enfront de l'immobilisme catòlic. Figures com la sindicalista i mestra Isabel Vila o el pastor maonès Francesc Tudurí de la Torre, que era alhora cap local del Partit Republicà i maçó de grau 33, exemplifiquen aquesta convergència ideològica.

Aquest ferment crític, que bullia especialment a grans ciutats com Barcelona, Palma o València, tenia com a referent comú la laïcitat. Les reivindicacions compartides incloïen la defensa de la llibertat de consciència i de cultes, la igualtat civil i política, la secularització dels cementiris i la supressió del jurament religiós en actes civils. Per a saber-ne més, es pot consultar l'obra Història del protestantisme als Països Catalans (Josep-Lluís Carod-Rovira, 2016), que documenta l'arrelament i la influència d'aquestes confessions.