La Terrassa modernista de principis del segle XX, amb la seva esplendor arquitectònica, és sovint objecte de nostàlgia. Però, què passaria si un dels seus grans artífexs, l'arquitecte Lluís Muncunill, es trobés de sobte en la Terrassa digital d'avui? Aquesta és la premissa d'un exercici d'imaginació que explora el xoc cultural i tecnològic.
Per a Muncunill, veure les seves obres com la Masia Freixa o el Vapor Aymerich convertides en icones de la ciutat seria motiu d'orgull, però també de sorpresa. Li costaria entendre que ja no serveixen principalment a la burgesia i la indústria, sinó que s'han transformat en símbols de la identitat egarenca. La proliferació de
selfies
i xarxes socials davant dels seus edificis, concebuts amb una funció social i pràctica, no escènica, el desconcertaria profundament. La idea que aquestes imatges es comparteixen globalment podria ser aclaparadora per a ell.
A més, la Terrassa actual, amb el seu creixement urbanístic i la seva diversitat social, el desorientaria. La ciutat d'avui és un mosaic de cultures i realitats, molt diferent de la societat jerarquitzada que ell va conèixer. Aquesta pluralitat, però, podria fins i tot inspirar-lo a concebre una arquitectura més inclusiva. També es qüestionaria el canvi en els estils constructius, trobant a faltar l'ànima i el detall de l'arquitectura modernista en les formes més funcionals i minimalistes contemporànies.
L'exercici també inverteix la situació: què passaria si un ciutadà actual visités la Terrassa del 1900? El primer impacte seria sensorial: l'olor de carbó i indústria, el soroll constant de màquines i cavalls, i un ritme de vida molt més lent, amb jornades laborals extenuants i la presència de nens treballant. La indumentària actual, amb roba còmoda i colors vius, el convertiria en una atracció, ja que la vestimenta d'aquella època marcava clarament la classe social i el gènere.
Finalment, la realitat social del 1900, amb els seus contrastos extrems entre la burgesia i els obrers, seria un xoc. I, per descomptat, l'absència total de Wi-Fi i xarxa mòbil, malgrat la invenció del telèfon dècades abans, seria l'últim recordatori de la distància temporal.
