La vida de Paola Falicoff, resident a Sant Cugat des de fa 22 anys, va canviar radicalment fa quatre anys i mig a causa d'un herpes zòster que va derivar en una neuropatia postherpètica crònica. Tot i tenir reconegut un grau 2 de dependència, l'administració no li ha concedit ni la incapacitat laboral ni el grau de discapacitat, deixant-la sense poder treballar ni rebre les ajudes necessàries.
“"Soc una patata calenta que em van portant d’un lloc a l’altre i ningú sap què fer amb mi."
Falicoff, que abans treballava en una gestoria i era esportista, necessita avui un caminador i no pot aguantar gaire estona asseguda o dreta. Explica que el procés judicial està recorregut, ja que l'Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) li va negar inicialment la baixa, obligant-la a reincorporar-se a la feina sense estar en condicions.
La santcugatenca també ha estat molt crítica amb l'estat de l'espai públic de la ciutat. Des que utilitza el caminador, ha patit diverses caigudes, una de les quals davant l'Ajuntament, on la resolució posterior va atribuir-li la responsabilitat per “no haver estat atenta”, un fet que la va fer sentir “molt indefensa”.
Falicoff denuncia que les voreres de Sant Cugat són “un camp de mines” a causa de tapes aixecades i passos de vianants sense rampa, i qüestiona les prioritats municipals. Lamenta que s'inverteixi en vehicles nous abans d'arreglar els carrers, afirmant: “Som ciutadans que paguem impostos i el que demanem és que ens cuidin”.
No vull una catifa vermella, però tampoc un camp d’espines.
