A l'Empordà, com en moltes altres zones de Catalunya, s'ha instal·lat un sentiment de fatiga entre la població per la distància entre la retòrica política i l'acció real. La crítica se centra en la tendència dels governs a fer “paraules grosses i promeses solemnes” que no es tradueixen en resultats tangibles.
L'exemple més flagrant és la crisi de l'habitatge. Tot i les promeses anuals d'incrementar el parc de pisos, la realitat mostra que les necessitats de famílies, joves i treballadors no es cobreixen. Aquesta situació provoca que molts joves de l'Empordà es vegin obligats a marxar de la seva localitat davant l'augment descontrolat dels preus i la manca d'oferta.
L’Empordà no necessita més discursos ben dits. Necessita menys paraules i més fets. Necessita governs que diguin el que poden fer i facin el que diuen. Perquè governar no és parlar bé. És complir.
Aquesta dinàmica de “prometre molt i complir poc” no només afecta l'habitatge, sinó que també s'estén a la pressió fiscal sobre els treballadors i les empreses, i a la qualitat dels serveis públics. També es posa èmfasi en la sensació que moltes decisions es prenen sense escoltar adequadament les necessitats del territori.
Altres qüestions que generen preocupació són la immigració, que es considera necessària però mal gestionada, i la seguretat, que ha passat de ser un tema secundari a una inquietud creixent per als veïns que demanen poder viure tranquils. S'espera que l'any 2026 marqui un canvi cap a la priorització de les “realitats” sobre les “paraules buides”.
