Fer d’hortolà és un dels petits plaers de la vida, una afició que molts hereten i que es converteix en una manera d’entendre l’existència. Més enllà de ser un simple tros de terra cultivable, un hort representa paciència, constància i una visió profunda de la vida. Aquesta passió, sovint descrita com un 'virus' inoculat des de la infància, es transforma amb els anys en un passatemps gratificant, una manera de 'perdre el temps' de forma intencionada i enriquidora.

Amb el pas del temps, la cura de l’hort esdevé una qüestió gairebé filosòfica, un retorn als orígens i un gest de complicitat amb els avantpassats que estimaven la terra que els sustentava. Aquesta 'droga inofensiva', com alguns l’anomenen, crea una dependència especial: a diferència de plaers immediats com un cafè o una copa de vi, l’horta exigeix una dedicació constant i una lluita diària contra els elements naturals.

L’hivern pot ser un període de calma, però amb l’arribada de la llum, la feina es multiplica. Preparar el terreny, llaurar, adobar, instal·lar el reg i plantar els brots són només el principi. Aviat arriba el diàleg constant amb mosques, fongs, ocells i males herbes, que sempre amenacen la collita. La calor, el fred, l’aigua, el sol i l’esquena torta són companys habituals d’aquesta tasca.

Malgrat els reptes i les emprenyades, el plaer de collir els fruits del propi esforç és immens. Entre els cultius, el tomàquet destaca com l'autèntica estrella de l'hort. La varietat és sorprenent: des de tomàquets d'amanida fins als de conserva, passant per exemplars de llocs com Barbastre, Palamós o Sicília, i amb una gamma de colors que va del vermell al verd, passant pel groc i el negre. Com deia Josep Pla, l'hort és una institució domèstica, dipositari d'una cultura ancestral que ens ensenya que allò que val la pena requereix temps i esforç.