Fa 50 anys, poc més de sis mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, el govern que pretenia donar continuïtat al règim va iniciar els primers passos per equilibrar la pressió social amb la voluntat aperturista d'alguns tecnòcrates. Aquest era un entorn complex, marcat per la resistència de l'estat profund, el suport de l'extrema dreta i una greu crisi econòmica que disparava els preus i alimentava les protestes diàries arreu del territori, incloent manifestacions per l'amnistia, la llibertat i, a Catalunya, l'Estatut d'Autonomia.
El govern d'Arias Navarro veia com se li escapava el control. El juny del 1976, mentre el ministre secretari general del Movimiento, Adolfo Suárez, presentava la Llei del Dret a l'Associació Política, la situació era crítica. Els dies 8 i 9 de juny del 1976, les Corts van debatre aquesta llei. La precarietat política va obligar els aperturistes a presentar un text que parlés d'associacions en lloc de partits, justificant-ho amb els principis fonamentals de Franco. El rei Joan Carles I i Adolfo Suárez van aconseguir convèncer la majoria dels procuradors per obrir-se al pluralisme, posant fi al sistema de la "democràcia orgànica".
La llei va ser aprovada amb el vot favorable de tots els procuradors, malgrat les protestes d'alguns sectors de la nomenclatura. Una de les poques dones procuradores, Mónica Plaza de Prado, va assenyalar que la llei eliminava el Consejo Nacional del Movimiento. Altres procuradors com Fernández de la Vega o Gías Jové s'hi van oposar, veient la llibertat partidista com un "factor de retrogressió". Els defensors de la llei argumentaven que respectava l'"ordenament constitucional", tot i que encara no existia.
Adolfo Suárez va defensar el text, argumentant que calia fer realitat política la pluralitat social existent. Poc després, Suárez va substituir Arias Navarro com a cap de govern. La llei es va publicar al BOE el 14 de juny del 1976, permetent la creació d'associacions polítiques. Els primers partits es van aprovar a l'octubre, incloent-hi Convergència Democràtica de Catalunya. No obstant això, organitzacions clau com la UCD, el PSOE, AP o el PCE no es van registrar fins al febrer del 1977, després d'una sentència del Tribunal Suprem que va permetre la seva inclusió.
La legalització del PCE, considerat un enemic del règim, es va fer durant la Setmana Santa del 1977. Esquerra Republicana de Catalunya, un altre partit històricament oposat al franquisme, va ser un dels últims a legalitzar-se, mentre el govern de Suárez negociava en secret el retorn del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas. Tarradellas va tornar efectivament tres mesos després de les eleccions del 15 de juny del 1977, comicis en què ERC es va presentar en coalició amb Heribert Barrera.
Actualment, els estudis sobre la Transició tendeixen a desmitificar el procés "de la llei a la llei", destacant el paper de la societat civil mobilitzada i la necessitat de la monarquia de construir un estat democràtic per subsistir. El professor Martí Marín subratlla la importància dels moviments sindicals prohibits i organitzacions com l'Assemblea de Catalunya, que van protagonitzar manifestacions i vagues generals, com la de Sabadell o el Baix Llobregat, que van forçar el canvi legislatiu.
