La mare d'una adolescent amb autisme, que prefereix mantenir l'anonimat, relata que els primers indicis van aparèixer quan la seva filla tenia prop d'un any. No obstant això, el diagnòstic definitiu no va arribar fins als tres anys i mig, després d'un llarg i incert recorregut per diversos professionals i serveis. Aquesta trajectòria va generar a la família una gran angoixa i desgast emocional, marcada per la incertesa i la lentitud del procés.

Amb el temps, les dificultats de la nena en el llenguatge, la conducta i la interacció social es van fer més evidents. La família destaca l'impacte emocional d'aquest procés, que va afectar profundament la dinàmica familiar. Actualment, amb 14 anys, la jove continua enfrontant-se a reptes d'integració social i acadèmica, i la família considera un canvi de centre educatiu per millorar la seva situació.

El camí cap al diagnòstic va ser complex. Després de visitar diversos professionals privats a Girona i el servei públic d'atenció precoç (CDIAP), cap especialista va confirmar l'autisme, atribuint les dificultats a un retard maduratiu o problemes de llenguatge. La família va buscar respostes en un centre especialitzat a Barcelona, vinculat a l'Hospital Sant Joan de Déu, i va consultar una neuropediatra privada, sense obtenir un diagnòstic clar en cap d'aquests casos.

Finalment, el diagnòstic va arribar gairebé per casualitat, després d'un estiu particularment difícil i la intervenció d'una psicòloga experta en autisme, també vinculada a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Aquesta professional va confirmar la sospita d'autisme i va recomanar les proves diagnòstiques, que van culminar amb el diagnòstic als tres anys i mig.

Una de les raons d'aquest retard és el que els especialistes anomenen autisme en femení. Les nenes sovint presenten estratègies socials diferents de les dels nens, com l'interès per relacionar-se o imitar conductes, que tradicionalment s'han interpretat com incompatibles amb l'autisme. Aquestes diferències fan que el diagnòstic arribi més tard en les nenes, ja que les dificultats socials més subtils passen desapercebudes.

El diagnòstic va aportar claredat, però també va obrir una nova etapa d'incerteses i va evidenciar el cost emocional per a la família. La pressió constant i el desgast acumulat van afectar la dinàmica familiar, i la mare reconeix que la situació va influir en la seva separació. Estudis indiquen que les famílies amb fills amb discapacitat presenten taxes de separació més elevades a causa de l'estrès i la manca de temps personal.

L'adolescència, una etapa ja complexa, multiplica les dificultats per a la jove. Li costa establir vincles profunds amb els companys i percep un rebuig subtil. La sensació de no encaixar és persistent, i el repte principal no és només l'aprenentatge, sinó la convivència social. La jove no s'identifica ni amb el grup ordinari ni amb l'Aula d'Educació Especial, on els alumnes presenten afectacions més severes.

Des de primària, anar a l'escola es va convertir en una lluita diària. L'augment de les exigències acadèmiques i la complexitat de les relacions socials durant l'adolescència van fer evident que el model educatiu ja no funcionava. Finalment, la mateixa jove va demanar un canvi de centre, on començarà tercer d'ESO en un entorn d'educació especial. Aquesta decisió, tot i les contradiccions, busca un espai on pugui deixar de patir.

El cas posa de manifest els límits de l'escola inclusiva. Tot i que els centres ordinaris disposen de recursos com vetlladors o mestres d'educació especial, aquests sovint són insuficients i no estan dissenyats per a les necessitats específiques de l'autisme. La jove ara passa la major part de la jornada en un espai amb més suport educatiu, però aquest acompanyament arriba després d'un llarg i esgotador recorregut per a la família.