La frase "El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui...", popularitzada per José María Aznar, s'ha convertit en un lema recurrent en el debat polític, aplicable tant a defensors de conviccions com a aquells que busquen avançar cap a la independència nacional. Aquesta idea es fa ressò en un context de negociacions polítiques i reivindicacions identitàries.
L'article repassa la història de les reivindicacions territorials i culturals de Catalunya, des de la creació de les "províncies espanyoles" per Javier de Burgos, la pèrdua de la Catalunya Nord, fins a les pressions per erosionar la identitat i la llengua catalanes. Es critica la Constitució de 1978 per prohibir associacions polítiques entre els Països Catalans i la vigilància exercida per PP i PSOE per mantenir la "unitat nacional" espanyola.
En el panorama polític actual, es descriu la complexitat de les aliances, amb el PSOE i el PP buscant suports, incloent-hi formacions com Vox, Junts o Esquerra Republicana. També es menciona la petició d'Òmnium Cultural, la Lliga Espiritual, l'Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República al papa Lleó XIV perquè utilitzi el català durant la seva visita, així com les declaracions de l'arquebisbe de Tarragona recordant la importància de la llengua pròpia.
Es rememora un episodi de la vida de l'arquitecte Gaudí, qui el 1924 va ser detingut per parlar català durant un interrogatori policial, posant de manifest la repressió lingüística històrica. També es fa referència a la patrona de Catalunya, Montserrat, i la necessitat que el català sigui reconegut oficialment, com s'ha demanat al TJUE i al Tribunal Constitucional espanyol.
L'article critica la postura del PP respecte a l'oficialitat del català, basc i gallec, i la invitació del seu president, Alberto Núñez Feijóo, al PNB i Junts. Es compara aquesta situació amb l'estratègia del PSOE i es fa una crida a la unitat per defensar els interessos catalans, recordant les paraules de Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Fuster i altres figures clau.
Finalment, es reflexiona sobre el concepte del "cafè per a tothom" i com ha perjudicat Catalunya, contrastant-ho amb el concert econòmic del País Basc. Es subratlla la importància de preservar la llengua catalana, citant la frase de Jordi Pujol: "Una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè deixin de parlar-la els que la saben".
